dissabte, 24 de novembre del 2012

SEGONA PROVA-JOC



Segurament quan finalment arribi a Ítaca hauré de saber trobar noves sendes, però aquest viatge per a què el meu llibre vegi la llum està farcit d’obstacles. Hi trobo ciclops que em miren malament, Circes que no em permeten avançar i sirenes que em deixen embadalida. Fins i tot, Èol sembla que bufi cap a l’altra banda. Hi ha moments que crec que el naufragi és imminent i d’altres que, estic convençuda que podré tocar a port.
Quan ho aconsegueixi, que ha de ser que sí,  se sabrà tot perquè escriuré la meva Odissea particular. Que ningú no pateixi, però, perquè serà un relat. No tinc cap pretensió d’intentar emular Homer, que ja m’agradaria posseir la seva capacitat de fabulació, o de plasmació escrita de la llegenda oral. Sembla que no està massa clar com va anar.

Aquí hi ha un altre lliurament de la imatge del meu llibre, encara no definitiva.




 


El guanyador de la primera prova-joc de Viatges Insòlits ha estat el JORDI, que va comentar en segon lloc. El número del sorteig de l’ONCE de divendres s’acaba en 2.
Jordi, ja sé qui ets. Ens posarem d’acord per fer-te el lliurament solemne del meu llibre.


SEGONA PROVA-JOC

Aquests tres fragments de relats del llibre, il·lustrats amb boniques fotografies, per fer-ho més fàcil encara parlen de tres llocs de Catalunya, i no goso a dir la terra més ufana, però sí que diré la més maca del món perquè és la nostra. Coneixeu un altre territori tan petit amb tanta diversitat?
Tres preguntes que demanen tres respostes i en aquest cas s'hauran d'encertar. Cada encertant tindrà un número que li serà assignat dijous a la nit. El número anirà en combinació amb el sorteig de l'ONCE de divendres, 30 de novembre


De CASCAVELLS A TRENC D'ALBA 


         "... masos  i més masos a tocar de la carretera, el Mas de Baix, el de l’Huguet, el del Carreres, Menganya...tal vegada buits, però no morts, si més no romanien vius i plens en el record no gaire llunyà dels pares. Jo me’ls coneixia tots i entre el bosc, els masos i els contes dels meus pocs anys, feia transitar la imaginació a cor què vols. La fascinació arribava al zenit al passar pel davant del camí de Riudabella. Els arbres d’ambdós costats formaven una volta damunt del camí, que el feia més fosc i ombrívol. Tant misteriós com el mateix castell que en fer l’últim revolt s’aixecava amenaçador damunt d’un turonet i que desvetllava en mi tota mena d’històries sobre senyors, ogres, fantasmes i dracs..."

     On queda aquest castell de Riudabella?












De L'ESPERANÇA I LA VALL 



"Asseguda rere la finestra, l’esguard fixat en la vall, l’Esperança deixa passar aquell minut màgic en que el sol s’amaga darrere les muntanyes, més prest que en altres altituds.
Quantes vegades no s’ha preguntat com deu ser una posta de sol a la vora del mar, on el dia s’estira d’allò més, sense muntanyes que amaguin la claror quan encara no n’és l’hora! Tanmateix les muntanyes són la seva vida, l’han acollit, l’han reclòs, l’han seduït... i també hostatjaran les seves cendres.

La casa, situada en un punt privilegiat del poble enfilat a la muntanya, té als seus peus una petita vall de les moltes que hi ha en aquesta terra. I és que és precisament això el que la conforma i li dona nom, Vall de valls, recorreguda per un gran riu i per un grapat de rius menuts que s’hi aboquen generosament. Nombrosos llacs, restes d’antigues glaceres, de tots colors, formes i grossàries, li donen la darrera pinzellada"
  
 


De quina vall estem parlant?


















 
De POR



"El docte conductor mena el globus amb destresa, mentre fa broma dient que aquest és el seu segon vol. Naturalment ningú no se’l creu. De tant en tant parla per l’emissora amb el seu company, a qui anomena Luca, que ens va seguint amb el Jeep per terra. La mare enganyada ha relaxat les seves faccions i sembla contenta. La parelleta riu feliç i segueix amb les moixaines, no sé si conscients que ja volem. Les dues noies de mirada blava, tan absortes i entusiasmades amb el paisatge com jo mateix. Per davall del globus, alguns nuvolets petits ens confirmen que efectivament som al cel i a la dreta, la línia de l'horitzó tan lluenta ens recorda que la mar Mediterrània és a prop. A baix de tot, un dels territoris més plans de Catalunya, en forma de món de joguina, s’estén sota els nostres peus. Els masos són casetes de pessebre, els arbres són bonsais, els pobles, de conte, les garbes de palla semblen fitxes de parxís, i a dalt, a baix i al voltant, els altres globus, que s’han enlairat al mateix temps que nosaltres, igual que una atracció de fira que hagués trencat les subjeccions i volés lliure sense traves"

Per damunt de quina comarca vola el globus? 


Doncs ja podeu començar.

dissabte, 17 de novembre del 2012

PRIMERA PROVA-JOC




Un bloc ho és de veritat gràcies a les visites dels seus lectors. Si a més a més aquests fan comentaris, l'autor pot considerar que ha assolit el seu objectiu. Vull agrair-vos la vostra participació en el meu bloc salsa-ficcio, ara que ha superat les mil visites, donant-vos l'oportunitat d'aconseguir el meu llibre VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS de franc.
D'aquí al catorze de desembre, dia de la presentació, us proposo un joc de quatre proves relacionades amb el llibre. Les presentaré sempre en cap de setmana i tindreu de temps fins el dijous següent per  participar-hi. En cada presentació de prova us faré saber qui és el guanyador de la prova anterior.

PRIMERA PROVA


Només demano un comentari al relat complet que afegeixo a continuació. És el cinquè del llibre que aviat tindreu a les llibreries. El guanyador serà el que per ordre d'entrada en el comentari  coincideixi amb el número de l'ONCE del divendres 23-11-12. Sí, ja sé que això està molt vist, però em sembla una bona manera de deixar-ho a l'atzar. Si hi ha nou comentaris o menys, serà la darrera xifra, si n'hi ha fins a noranta nou, seran les dues darreres. Si n'hi ha més, ja serà la bomba, però seran les tres darreres xifres. Si comenteu com anònims, poseu si us plau el nom i les tres darreres xifres del DNI, per evitar confusions indesitjades.

aprofiteu-ho que aquesta és la prova més fàcil!


 
ANYS

Cada vegada que el veig pujant les escales tant a poc a poc, se m’encongeix el cor. Els vint-i-vuit esglaons que van del carrer al pis se m’afiguren aquella llarga escala de Jacob que menava fins a Déu, i que sortia tot sovint als llibres de la Història Sagrada que ja no s’estudia.
La seva cara, impassible, no mostra res, cap cansament, cap dificultat, però jo sé que la processó va per dins. De cap manera vol agafar-se al braç que li allargo, per a fer-li més lleu l’esforç.
       -   Surt d’aquí- em diu.
Sense voler, perquè no voldria, em ve al cap aquell home fort com el ferro que podia amb tot i no deixava que res s’interposés entre ell i la seva comesa. Independent, suficient i orgullós, no necessitava ningú, tal vegada no ho volia reconèixer, igual que ara, cinquanta anys més tard.
Ara, com abans, vestit amb pantalons blaus, camisa i una gorra amb visera, que li corona la imatge, quiet dempeus, ningú diria que han passat cinquanta anys. Amb la mateixa roba que abans tapava músculs, força i il·lusions, ha vist com tot això anava quedant enrere, i com el futur s’anava escurçant davant dels seus ulls.
Ahir, tan lluny com la vista li abastava, es veia capaç d’arribar-hi, amansint tota la terra, tots els rocs, tots els boscos que trobés al seu pas. Avui, a quatre passes dels seus peus, el món s’enfonsa i una boira espessa no li deixa veure què hi ha a l’altra banda, ni tan sols si hi ha res.
Sense donar-se per vençut, lluita per mantenir el somni i rumia com pot estendre un pont per traspassar l’abisme  i guanyar la boira.
Però ell és un home de la terra. En néixer li van mostrar la terra i amb els ulls molt oberts va decidir que no volia veure cap altre paisatge. Només tenia deu anys quan va començar a treballar-la i d’immediat va saber que la terra i ell formaven un compost indissoluble. I, tanmateix, com es treballa la terra quan a cada passa els ossos murmuren, quan la pell és tant fina que un granet de pols la travessa, i quan els ulls s’omplen d’ombres en atansar-se la nit?
El pensament és veloç i mentre jo viatjo per mig segle, anant i venint, i rodant la meva pel·lícula basada en fets reals, ell ja ha arribat i, desesmat, s’ha deixat caure sobre la butaca.
Els seus ulls blaus, amb els anys més blaus encara, em miren i veuen el que penso. Amb una llambregada en té prou per saber que m’atribolo de veure’l així, i com ho sap! m’estimo més aquell orgull que aquesta fluixesa. Però ell sap com arreglar-ho, sap que el món i jo necessitem que es conformi, que deixi de lluitar contra natura, que es hora de reposar, de respirar amb l’aire que li resta i no amb l’aire que voldria.
-    Vine!- em crida.
M’ajupo al seu costat i aleshores fa un gest inusitat: amb la seva ma colrada pel sol i llaurada pels anys, m’acarona suaument la galta. Després amb una mitja rialla, em diu amb veu de voler-me convèncer.
-   Va filla,  posa’m una pel·lícula del Clint Eastwood. L’altre dia, aquella..., com es deia? “Duro de pelar”, em va agradar molt.


PABLO NERUDA EN ELS MEUS ORÍGENS



                                       

                                    
 Muere lentamente quien no viaja, quien no lee,  quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.   
                                     PABLO NERUDA                                                                                     

Aquesta frase NO ha inspirat els meus relats a VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS, però sí  que ha inspirat el que ara vull explicar.

Vaig començar a llegir de joveneta. Agraeixo a la meva mare que em fes a mans tot allò amb què el meu, també, jove enteniment pogués seguir el fil d’una història. Amb els precaris mitjans dels anys seixanta, la meva biblioteca, situada en el calaix més gran de l’armari es va anar omplint de TBOs, Pulgarcitos i unes revistes de mida inclassificable, anomenades Telecolor, plenes dels dibuixos animats, immòbils en el paper,  que aleshores feien les delícies dels nens americans que miraven la tele. Alguns d’ells encara els veuen i, ara, nosaltres també. Els contes infantils retallats, amb tapes de cartró, que ja havia anat arraconant, dormien a la prestatgeria de la meva habitació.
Sempre he anat llegint, sense exagerar, ho confesso, però crec que mai no vaig trobar veritable plaer en la lectura fins fa uns vint anys. I va ser precisament llegint Neruda, durant la convalescència d’una malaltia lleu -les malalties sempre han estat inspiradores- que vaig encetar el seu llibre de memòries CONFIESO QUE HE VIVIDO  i veient tot el que m’explicava, tal vegada més bonic del que era i del que ell em volia mostrar, vaig pensar que jo també volia escriure amb aquelles paraules que m’inundaven els ulls i m’amorosien l’ànima. Amb tot, encara vaig trigar a saber ajuntar les paraules i a saber escollir les adequades i és que en tenia tantes i tan mesclades... Segurament encara no en sé prou, malgrat parlar-ne com si fos una experta.

La música és l’assignatura pendent de la meva vida. Diria que sóc menys aficionada a la música que la majoria dels mortals. Potser ha estat per manca de temps o per donar prioritat a altres coses, en el que tenia a disposició. I que consti que em rendeixo davant aquelles frases o definicions que inspira la música, però, ja hi tornem a ser, m’ho han d’explicar amb paraules.  Tinc algun grup i cantautors que m’embadaleixen, una dotzena a tot estirar i són els que escolto. Reconec que és un plaer que em perdo i sento una enveja no sana, perquè no n'hi deu haver cap d'enveja sana, però tampoc malaltissa per tots aquells que en saben gaudir. Penso que algun dia m’hi reconciliaré. Anomeno la música perquè Neruda la col·loca –i parlo en present perquè les seves paraules sempre es mantindran entre nosaltres, els que vivim al present- en el mateix sac de vida viva que la lectura i els viatges.

El primer viatge que vaig fer em va tocar en un sorteig. També era jove, tenia tres o quatre anys més que en l’època dels TBOs. No vaig anar gaire lluny, a un santuari del sud de França, just damunt del Pirineu aragonès, crec que oriental. Això és important actualment, per la parla més que res. Em va agradar tant que em vaig dir a mi mateixa que, per sorteig o no, viatjaria sempre que pogués perquè sortir de casa, trencar amb la rutina, descobrir altres mons, per petits que fossin i empatitzar amb els habitants del petit o gran món que el viatge em regalava era com tastar la llibertat a petites dosis, i em sembla recordar que aquells anys la teníem certament abolida, la llibertat.
Els viatges han inspirat tots els relats del meu llibre. I quan no hi ha hagut un viatge inspirador he fet viatjar els personatges anant i venint de la infantesa, passejant-se per la pròpia vida o projectant aquell viatge desitjat que mai no van arribar a fer. Així he aplegat dos dels meus grans plaers: els viatges i la lectura, en aquest cas transformada en escriptura.

Acabo amb la darrera part de la frase de Neruda. He de dir que de gràcia a vegades me’n trobo i a vegades, no. No sé si a tothom li passa el mateix i m’agradaria saber-ho. No obstant, en aquests moments, només pel fet de poder ser aquí parlant del meu llibre em faig una gràcia que fins i tot riuria, si no fos que algú potser podria pensar que una escriptora no ha de riure i que si ric potser no sóc una escriptora de veritat. Rient o sense, qui ho ha de dir és el llibre. Jo per si de cas n’he començat a escriure un altre perquè encara em queden moltes paraules i bé les he de deixar sortir.


Ens trobarem si voleu en la presentació del meu llibre

                EL CATORZE DE DESEMBRE A DOS 
QUARTS DE SET DE LA TARDA AL CAFÈ METROPOL  
                           DE TARRAGONA
                          

amb l’honor afegit i auto-atribuït modestament de fer de telonera de la NIT DE SANTA LLÚCIA, que començarà a les vuit del vespre al Teatre Tarragona, a l’altra banda de la Rambla.

Em farà moltíssima il·lusió que hi sigueu!!



La portada del llibre és obra del meu amic Marc A. Pérez Oliván