PARAULES PRESENTACIÓ "Viatges insòlits de viatgers abrandats"

Cafè Metropol, 14 - 12 - 2012

 

PRESENTACIÓ DE TERESA DUCH per Coia Valls

Permeteu-me que, en primer lloc us doni les gràcies per acompanyar-nos en una celebració tan entranyable i, que ho faci de manera molt especial a la persona que avui ens hi convoca, l’amiga i escriptora: Teresa Duch.

Demanar algú que presenti la teva primera obra és un acte de confiança que no té preu. Sé, perquè la conec ja de fa temps, del seu tarannà lluitador i de la seva tossuderia a l’hora de continuar escrivint i fer-ho cada vegada millor.

La Teresa i jo ens vam conèixer a L’Escola de Lletres de Tarragona. No compartíem taller, però sí fal·lera, entusiasme, lectures... Sempre ha estat una persona propera dins i fora de l’àmbit literari i, n’estic ben segura, la gent que avui s’aplega al seu voltant coincidirà amb mi que mereix tota la sort del món.

Ha estat un camí feixuc el de la publicació, però la Teresa és de les persones que es creix davant l’adversitat i aquí en tenim la prova, un objecte que, si atenem els temps que corren, cada cop té més valor. Un llibre de relats, aquest Viatges insòlits de viatgers abrandats, on ens mostra  una pinzellada de la seva obra. Una obra que desitjo llarga i fecunda. Perquè és llarg l’entusiasme i la dedicació que hi posa, per tant, la fecunditat està assegurada.

Però, què hi podem trobar dins aquest recull? El títol ens convida al viatge, sempre que ens considerem viatgers abrandats, diu. Així, doncs, abans d’entrar-hi he cercat al diccionari per veure si em calia equipatge de mà o... Bé, allò que fem quan escollim un destí.  Abrandar era el terme exacte que em donaria l’accés o em podria fer sentir exclosa.

Abrandar: Posar en combustió viva una cosa, provocar-ne l’incendi, inflamar, animar d’una passió.

Anem bé! Vaig pensar i, és clar, vaig continuar llegint. La frase que acompanya el títol ja no va admetre més demora per la meva banda: “Escapades necessàries per enlairar-se en un planeta que s’enfonsa”

Pica fort! Em vaig dir, i a partir de aleshores me’l vaig endur amb mi, si la Teresa em proposava una alternativa tan llaminera no m’hi podia negar quedant-me al terra. Era el moment de volar...

La carta al lector que encapçala el llibre, personal i directa, dóna recomanacions que vaig seguir al peu de la lletra, com qui mira l’hostessa de l’avió amb tot l’interès i la precaució d’un primer vol. Acomodada al meu seient preferit vaig deixar-me endur per les seves propostes.

El viatge no em resulta un tema aliè, els que em coneixeu ja en teniu notícia. El viatge és el meu tema més preuat. Com la lectura, el viatge és en essència un fet individual i ha de ser, forçosament, una experiència interior. Si no és així, tot el que acabem fent és desplaçar-nos, d’un lloc a l’altre, sense trobar-ne el sentit.

La Teresa m’havia tocat de ple i em parlava de paisatges, de l’empremta que deixarien a la meva retina en finalitzar la lectura.

I aleshores em vaig deixar portar pel periple de l’Enriqueta, una oreneta embogida que després de veure món torna a casa. I em vaig demanar: quina és veritablement la nostra casa? El lloc on naixem? El lloc on es trobem segurs... Potser aquesta reflexió era el veritable motiu del relat, o tal vegada, com succeeix en la literatura, cada lector n’hi pot trobar un de diferent.

Abrandada, em vaig veure en la pell d’una dona confusa a la recerca del seu cotxe, o era del seu fill? Entre somriures amargs, vaig acabar convivint amb l’Esperança, en una casa rural feta a mida per omplir el seu buit. Més tard em vaig permetre sentir com trontollava el terra sota els peus dels visitants quan era dins una tomba fosca on la ignomínia pudia més que la meva pròpia carn de soldat jove en descomposició.

No us revelaré totes les parades del meu viatge, la Muntsa ja ha obert la primera porta i encara n’obrirà un parell més per on hi podreu descobrir algun retall de paisatge.

“Som temps quallat” deia la meva admirada Marisa Madieri. Molt probablement entre els fragments que avui ens ofereix la Teresa també hi podem trobar el pas d’aquest temps que ens conforma els plecs del rostre. Somriures i ganyotes, estirabots i alguna llàgrima, potser.

Relats d’aparença innocent que furguen consciencies, històries quotidianes que et posen contra les cordes obligant-te a recollir la imatge que el mirall t’ofereix , anades i vingudes. Moltes anades i vingudes i canvis de rumb, però amb voluntat d’avançar.

Històries narrades des de tècniques narratives diferents on de vegades amb estil directe l’autora ens deixa que sentim directament el que els personatges diuen, pensen, o fan, i en d’altres fa servir la mediació d’un narrador que ho explica.

Estructures lineals o circulars, personificacions, metàfores i reflexions sobre l’escriptura que formen part de la trama del relat, com la bella i simpàtica història de l’àngel que acompanya un personatge que escriu.

Viatges, sí! Si entenem que viatjar sempre ha estat buscar un lloc en el món i que, com tota recerca, només ens pot conduir a nosaltres mateixos.

I és que en el viatge busquem un lloc, però sovint no és una destinació el que estem cercant, sinó un origen: viatjant, en el fons, busquem un punt de partida que puguem assumir com a propi i un destí del qual puguem tornar.

Quan tornem, és gairebé sempre el mateix lloc que hem deixat enrere en partir, però no serà el mateix el nostre imaginari, perquè nosaltres haurem tornat transformats per l’alquímia del viatge.

La Teresa Duch ens hi convida a traves de les seves proses i de l’experiència que l’ha mogut a escriure. Com bona viatgera s’ha interrogat sobre allò que veu per esbrinar el fons d’ella mateixa. Certament és un risc que no tothom sap o vol córrer.

Jo us engresco a que accepteu el repte.

 Coia Valls.

                                                         

 

                                         

                                     AGRAÏMENTS per Teresa Duch

Bona tarda a tothom,

La Coia Valls a part de ser una gran escriptora és una gran amiga meva. D’això ja us n’haureu adonat. Moltes gràcies Coia, per les teves paraules.

Bé, a mi m’agrada escriure i també que em llegeixin. Ara bé, parlar ja és una altra cosa i com que no estic acostumada a una gernació com aquesta, si us plau, si em poso a tartamudejar o em quedo en blanc, us demano disculpes.

Primer que tot vull donar les gràcies a la meva mare, pel seu recolzament des de l’inici en aquesta tasca d’escriure i pels seus ànims quan a vegades he estat a punt de llençar la tovallola en veure on m’havia posat. Al meu pare que, amb la seva personalitat,  malgrat col·lisionar sovint amb la meva, ha inspirat molts dels personatges dels meus relats. Als meus fills per la paciència d’escoltar les meves fabulacions en acabar d’escriure-les. Bé, això era abans. Ara quan em veuen arribar amb el full marxen corrents: no, ara no puc, ui, estic al facebook, no, no que em truquen, m’ho llegiré, de veritat que m’ho llegiré. També perquè amb la seva teràpia de shock que imposen tots els fills a tots els pares amb les seves urgències i ensurts, a vegades les hores de dormir s’escurcen i quan un no dorm pensa, i si pensa molt es pot tornar boig, a menys... a menys que aprofiti l’estona per inventar-se algun personatge o alguna història que després escriurà. Amb tot això, ells ja saben que són el millor que m’ha passat a la vida. Al costat de la família dono les gràcies també a la meva amiga amiga Montse Estradé, que és com la germana que no tinc, per aguantar-me tot el temps que li deia que jo volia ser escriptora. Al meu ex, pel seu assessorament informàtic i per tot el demès.

Gràcies als companys del col·lectiu mots.en.cru perquè en la seva companyia he pogut millorar les meves històries, veient-les des de diferents angles, cosa que hauria estat impossible només des del meu. Als companys de l’Escola de lletres, de tots els tallers, en especial els del taller de dimecres que és el meu. Gràcies als meus  fans incondicionals fins ara, i espero que per sempre, encara que ja sé que això és molt demanar,  la Maite Martorell, la Roser Nat, l’Ignasi Papell, i la darrera captació l’Àstrid Albareda.

Atots els profes que he tingut a l’Escola en aquest set anys que fa que en sóc alumna: l’Elisabet Perez Besa, la Montserrat Corretger, l’Óscar Palazón, el Ramon Sanz, el Xulio Ricardo Trigo, que juntament amb la seva companya, la Coia, sempre han tingut una especial fe en mi i en la meva manera d’escriure. Al Francesc Valls Calzada que, a part d’esperonar-me a escriure traspassant els límits tant en contingut com en forma, em va donar molts bons consells quan li vaig explicar que volia publicar el meu llibre. Francesc, crec que els he posat en pràctica tots. Em deixo pel final la Lurdes Malgrat, la directora de l’escola de Lletres i la que m’ha estat professora durant més temps. Ella és la persona que més m’ha fet créixer com escriptora.

Vull donar les gràcies a totes les amigues i amics pel seu suport, per ser aquí i per l’interès en aquest somni meu de publicar. Incloc en els amics, els companys de feina amb qui he coincidit en els trenta anys de professió, aquells dels que en guardo un bon record i aquells amb els que m’uneix una ferma amistat.

A tots els qui no he anomenat i que també són aquí, amics i coneguts, o no, gràcies per fer-me confiança i acompanyar-me en aquesta arribada a port del meu viatge.

Un agraïment també per l’impremta Virgili, per la diligència i qualitat de la seva feina, quan vaig anar a trobar-los amb molta urgència perquè qui m’havia de fer la impressió en un principi, m’havia fallat.

Per acabar, vull agrair la col·laboració desinteressada i generosa de tots els que m’han ajudat a preparar aquest acte:

La Coia Valls, sempre compromesa fins al fons amb els seus amics, a vegades prioritzant-los per damunt dels seus propis interessos, i ella sap perquè ho dic.

La Muntsa Plana, la lectora dels meus relats. A la Muntsa vaig anar a trobar-la perquè un parell de vegades l’havia sentit llegir i m’havia encantat i volia que em llegís un relat per fer la presentació més amena. I ja heu vist la meravellosa entrada que ens ha fet. També dono les gràcies al seu company David Jiménez, al piano, complement de luxe a la lectura.

Gràcies als nois del Cafè Metropol per cedir-me el local i donar-me tota mena de facilitats.

Gràcies a les meves amigues Carme i Torrents, allà al fons venent el meu llibre.

Gràcies al meu fill Marcel, que roda per aquí controlant la imatge pel record.

I gràcies sobretot al meu amic Marc Pérez Oliván, per tots els seus consells en l’elaboració d’aquest projecte i també pels ànims quan tot semblava confabular-se perquè el llibre no arribés a veure la llum. Però especialment perquè ell és el creador de la il·lustració de la portada de Viatges insòlits de viatgers abrandats. Aquí en tenim l’obra original. Si us plau, Marc, unes paraules sobre la teva obra.

                                PARAULES SOBRE EL LLIBRE per Teresa Duch

Bé, doncs, quatre paraules sobre el llibre sense allargar-me. Després si em voleu fer alguna pregunta estic a la vostra disposició. Ja sé que alguns de vosaltres heu d’anar  a la Nit de Santa Llúcia i no vull que feu tard.

Suposo que a hores d’ara ja sabeu què vol dir ABRANDAT, no? Abrandat vol dir apassionat i si voleu una paraula més genuïnament nostra, li podem dir arrauxat.

Aquest és un llibre de viatges i n’hi trobareu de tota mena: d’emotius, d’humor, de por, viatges cap al passat, cap al futur. Alguns us transportaran a un  món ideal i d’altres a un món temible al que mai no voldríem arribar. Els seus personatges viatgen bastant en cotxe, deu ser perquè jo cada dia condueixo, també en avió, en globus, en carro, a vegades també viatgen sense mitjà de locomoció. Dels paisatges d’aquests viatges en tenim uns quants a Tarragona i rodalies, uns quants més al meu poble, Vimbodí i Poblet i la conca de Barberà, que els records de la infantesa pesen molt. D’altres transcorren a Catalunya i fins a tot alguns s’atreveixen a treure el cap a Europa.

Aquest viatge meu que tenia com a destí publicar un llibre, té el punt de sortida el dia que tímidament vaig començar a pensar que potser el que jo escrivia podia arribar i podia agradar a més lectors que als que habitualment m’escoltaven. I per mi ha estat com un somni, amb malsons incorporats i desvetllaments sobtats, però la il·lusió que hi he posat i el bé que m’ho he passat preparant-ho ho compensa tot. El que més m’ha compensat, però ha estat adonar-me que viure amb una il·lusió et canvia la vida.

En realitat tot això que dic és molt bonic, però és una excusa per tapar la meva veritable motivació. Heu sentit a parlar de l’invisibilitat de les dones quan arriben a una certa edat? Doncs bé, jo me’n vaig atipar i vaig pensar: vaig a escriure un llibre i a publicar-lo, a veure si em veuen d’una vegada. La veritat és que sí, gràcies al llibre m’ha vist força gent i més que espero que em vegi encara.

Jo escric sempre partint de la realitat. Després la imaginació i la ploma, o els meus dits al teclat fan la resta. Molts cops, quan l’acabo, el relat no té res a veure amb el que l’ha inspirat i aquella realitat queda tan transformada que és impossible distingir-la.

Els meus personatges ABRANDATS tenen reaccions inesperades, fan disbarats, tenen poders i a vegades són màgics. Sí, no us espanteu. Ja sé que no hi ha res que enganxi tant com la crua realitat ben explicada, però jo dic: la realitat ja la tenim aquí. Per què no imaginar altres mons, altres situacions que no per inversemblants hagin de ser inaccessibles? I no parlo de la màgia de Harry Potter o del món del Senyor dels anells, sinó d’aquesta màgia que trobem a vegades en les històries que s’allunya de la realitat i que tot i amb això ens l’acabem creient.

En la cita de Guy de Maupassant que vaig escollir pel meu llibre,

EL VIATGE ÉS UNA ESPÈCIE DE PORTA. A TRAVÉS D’ELLA SORTIM DE LA REALITAT

s’hi reflecteix una mica el meu desig per als que llegeixin el llibre. Que puguin, que pugueu, sortir de la realitat per tenir un bon viatge, uns quants bons viatges.

Aquests dies de tantes il·lusions i tantes esperances pel nostre país, també de tantes garrotades, s’han dit moltes frases. Jo em vaig quedar amb aquesta. Crec que és de Jean Cocteau i diu així:

HO VAN ACONSEGUIR PERQUÈ NO SABIEN QUE ERA IMPOSSIBLE

En aquest cas qui ho va dir es referia a la independència, però jo trobo que es pot aplicar a tots els somnis del món.

He combinat la frase amb el que deia de les il·lusions i he fet la meva pròpia frase que espero que passi a la història, si més no, a la meva història:

Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. veuràs COM es compleix.