En aquesta vida, ni tot és trist ni tot és alegre. No cal que ho expliqui, tots ho sabem.
La meva entrada anterior, "Damunt meu a la Normandia", és un relat sobre dos temes dels que tots hem sentit a parlar molt i, no obstant, mai no han deixat d'impressionar-nos, potser perquè la guerra, tan antiga i malauradament tan actual, i l'holocaust jueu, que mai més no torni a succeir, ens plantegen tantes preguntes sense resposta, que de mil maneres que ens ho expliquin mai no ens quedem indiferents.
Per això, ara toca compensar aquella angoixa i provar, amb aquest relat, de fer-vos somriure. Es el quart del llibre i realment està inspirat en la setmana Tàrraco Viva que se celebra cada any a Tarragona.
La
nit de dissabte prometia. A les quatre de la matinada m’havia de llevar, com
tantes altres vegades, per anar a buscar el meu fill a la Matxà,
la discoteca de moda. Però aquest cop ho
faria diferent. Tenia ganes d’avançar el llibre que estava llegint i quatre
hores per davant per a dedicar-li, em semblaven
un regal del cel. A les dotze en punt, per comptes de posar-me el
despertador a dos quarts de quatre i anar-me’n a dormir, em vaig arrepapar a la
meva butaca amb el llibre desitjat i amb la tassa de cafè necessària per a què
la nit no se m’engolís. També amb el mòbil a l’abast, a punt per a qualsevol
emergència.
Ben
pensat. Anava per la tercera pàgina quan el mòbil deixà anar la melodiosa veu
d’en Sinatra amb Strangers in the night. Era el meu fill: mama, vine a buscar-me que
m’avorreixo. Adéu nit màgica, adéu magnífica idea, adéu pàgines viscudes. No hi
feia res. El meu fill em cridava i jo hi anava sense discutir. Amor de mare.
Vaig
agafar el cotxe i em vaig llençar a l’autovia. I dic que m’hi vaig llençar,
perquè la meva entrada va ser d’impacte. Sense respectar el Cediu el pas, em
vaig plantar dins del primer carril com una reina, provocant la sorollosa
frenada dels meus vassalls a qui vaig tallar el pas al primer carril i també al
segon. Com si això no fos prou, em vaig dedicar a fer avançaments per
l’esquerra i per la dreta i no els vaig fer per damunt la tanca de seguretat, perquè
em devia semblar que no hi guanyaria gaire temps, o potser perquè sabia que el
meu fill m’estava esperant i no li podia fallar. Però ell sí que em va fallar.
En arribar al lloc on estava tipa d’anar a buscar-lo, no hi era, no ell, sinó
la disco. I si ho havia entès malament? Però no, no era que ell pogués ser en
un altre lloc, era que la Matxà no era al seu.
Vaig
baixar del cotxe atabalada i vaig donar un tomb a l’indret on sempre havia
romàs la disco. Res, ni rastre. Ja me’n tornava cap al cotxe, quan un edifici
gens llampant amb llumetes encenent-se i apagant-se em cridà l’atenció. M’hi
vaig acostar sense resistència. Era com si les llums em cridessin i, després de
saludar el porter amb un somriure, vaig entrar.
La
música era suau i la gent em va semblar prou normal. A la barra vaig descobrir,
ai pobra de mi! el meu marit i el meu amant amb un cubata a la mà, com patricis, parlant animadament. O sigui, que es
coneixien? I jo sense saber-ho! Es miraven de reüll, com feien abans els homes,
a les dues noies del costat que es prenien un cafè, amarg, vaig deduir per les
ganyes que feien. Vaig anar cap a
l’altra banda del
local, m’estimava més que no em veiessin, s’estranyarien molt de veure’m allí. Mentre
m’allunyava d’amagatotis, vaig poder veure com les noies apartaven les tasses
de cafè i després, quina sorpresa! van pujar damunt la barra i van començar a ballar la dansa del
ventre.
En
un reservat circular amb sofàs i una tauleta amb una tassa de cafè com la meva,
una colla d’homes i dones hi celebraven una bacanal, hauria dit que romana,
perquè distingia clarament les corones de llorer que portaven els uns al cap,
els altres creuant-los-hi el pit, d’altres una mica més avall. De sobte, un
d’ells encara amb la corona al cap, es va fixar en mi.
-
Aquesta!- va cridar
-
Jo?- em vaig assenyalar el pit.
-
Sí, tu! A la pista a ballar amb
els lleons!
Quan
me’n vaig voler adonar, ja m’havien portat enlairada a la pista, entre dos...
esclaus?? El de la corona em va dir imperatiu:
-
A ballar!
Com
que l’ordre no admetia rèplica, vaig obeir. De seguida van aparèixer dos lleons
que, lluny d’atacar-me, intentaven agafar el meu pas sense aconseguir-ho. Sí
que cada vegada que s’equivocaven no podien evitar d’obrir la boca, enutjats,
ensenyant-me les dents, la llengua i la gola fonda que m’esperava si no feia,
encara no sabia el què.
Vaig
tenir molta sort. Quan la música va aturar-se, les llums es van quedar enceses
un moment i vaig poder veure tots els clients mirant-me a mi i els seus polzes
mirant a terra, i a mi em va semblar, per la memòria històrica, però molt
històrica, que allò era un mal averany. No sé com va ser, però recordo que vaig
anar a petar amb els meus ossos fora d’aquell lloc terrible, i vaig endevinar
que m’havien perdonat la vida.
Realment,
quina experiència més increïble acabava de viure. No s’ho creuria ningú, ni el
meu fill. El meu fill!! el meu fill, el meu fill! On puc anar a buscar el meu
fill? L’angoixa havia començat a envair-me, com és que havia trigat tant?
Sortosament una música trepidant i rapidíssima em va distreure. Era persistent,
ja feia estona que durava, s’aturava i tornava a engegar. Però si és el mòbil
amb El canto del loco, i la seva Zapatillas,
que m’agrada tant!
- Si?
-
Mama, que no vens? Que son dos
quarts de cinc i hem quedat a les quatre.
-
Què? Les quatre? I el cotxe?
-
Quin cotxe?
-
El meu!
-
Mama, tu no tens cotxe. Vens o no?
-
Si. Si, ara vinc fill meu, escolta, la Matxà és al mateix lloc de
sempre?
-
Ostres mama, com estàs! On vols
que sigui?
Els
ulls oberts i el cor adormit, el llibre a terra, la tassa de cafè buida, el
mòbil a la mà, vaig saltar de la butaca com si m’haguessin empès. Vaig engegar
la meva Yamaha i en un tres i no res
em vaig plantar davant la disco.
Per
sort no tenia cotxe, li deia al meu fill en el camí de tornada, ell em mirava de
cua d’ull sense voler-s’ho creure ”si estava tant bé quan he marxat”, per sort
no tenia marit ni amant, per sort érem al segle XXI i no al segle I, i totes
les històries de romans que m’havien impressionat durant la setmana Tàrraco Viva, per sort només eren
això, històries.
En arribar, i davant els ulls incrèduls del
meu fill, me’n vaig anar de dret a la cafetera. Necessitava un cafè i estava
convençuda que el cafè, a mi no em
desvetllaria.