Encara que a
la presentació del llibre a la
Llar d’avis no hi havia ningú tan gran com per no saber què
passava ni per viure l’acte com un daltabaix, he volgut recrear aquest
personatge per poder donar les gràcies a l’Associació de jubilats que va cedir
generosament el seu local, donant-nos tota mena de facilitats. També per tenir
un record pels avis més grans, no només del poble, sinó d’arreu, massa sovint i
inevitablement, fora de joc.
Ja veig que
en passa alguna avui aquí, l’hora més tranquil·la de la tarda i hi ha un
moviment que fa feredat: gent, taules, cadires, cables...i un soroll que
m’atabala! Ja m’han fotut la tarda enlaire, ves per on! Tan assossegat que estic
jo aquí cada tarda..., i és que no conec ningú de tota aquesta jovenalla que
corre per aquí, ara que els meus ulls cada vegada hi guipen menys. Em sembla
que fotré el camp cap a casa. Tothom d’ací d’allà cridant i rient com si fos la Festa Major, només els hi falta
ballar! Hi ha una dona..., no puc saber qui és, i això que li conec la fesomia,
que es petoneja amb tothom, vermella com un pebrot, va com una esperitada, nerviosa i ... abrandada. Calla,
que ja s’han cansat de fer soroll, ja és hora! I aquest que parla ara amb
cabells blancs i bigoti amb aquesta tranquil·litat no sé pas qui és, ja deu ser
gran també, però no tant com jo, és clar. Bueno, sembla que posen una
pel·lícula de romans, aquestes m’agraden... Vaja! s’han acabat els romans
perquè aquesta colla van vestits com jo, i quin xivarri que foten! Silenci altra vegada. Ara parla un xicot amb
barba, deu saber el què diu perquè parla com un advocat, jo sí que no ho sé...
i una dona llegeix alguna cosa que no
entenc, la sento però no entenc què vol dir, una tal Enriqueta que vola, quines
bestieses!...I ara la dona abrandada, més vermella que abans, parla i parla i
n’hi ha al meu costat que riuen, no sé pas de què... I altre cop la dona a
llegir. Que no em pensen deixar tranquil avui o què? Aquesta vegada em sembla
que parla del Nadal. Si ja ha passat, si ja quasi som a la setmana dels barbuts...Altra
vegada la dona sufocada i altre cop la dona que llegeix. Oh, i hi ha un noi
tocant la guitarra, no l’havia vist. Ara sí que l’entenc la dona. Està parlant
del camí de les Planes. Collons! si me’l conec jo aquell camí. No n’hi he
passat poques de vegades per allí. Ara ja no, ara de casa a la Llar d’avis, i al metge, i a
la farmàcia. Carrer Major i llestos, que ja fas prou, em diuen. Si per mi fos
aniria cada dia pel terme, un dia al riu, un altre a atansar-me a les
muntanyes, un altre dia cap al bosc, encara que no es facin bolets, i els horts
també fa molt de temps que no els puc veure. El que fa més temps que no veig és
la boira, aquella boira gebradora que treu la cua a vegades dies sencers, la
peluda, li he dit sempre. I el vent de bosc, també enyoro el vent de bosc, i
tant, però ca! Quan fa fred i vent no em deixen moure de casa, no fos cas que
em constipés i els hi donés més feina. Parla dels cascavells d’un cavall aquesta
xica i a més em sembla que els sento i tot. Mira, els hi deu haver agradat ,
que aplaudeixen, jo també, cony, que a mi també m’ha agradat. A veure... a
aquest que parla ara sí que el conec, és de l’ajuntament i ve sovint. Parla clar,
l’entenc bastant bé, ves si no podrien parlar tots així. Em sembla que això ja
està perquè ja s’aixequen els de la taula. Espera, ara hi va una xicota molt
pinxa amb un ram de flors, però..., però si s’aixeca tothom alhora, on van? Al
tanto que sóc aquí, que no em veieu? Encara em fotran per terra. Compte! que
estic operat jo. Si en surten de tot arreu, on era tanta gent? I tots cap al
davant, ja m’agradaria saber que fan allà al davant, però no ho veig. A mi, a
mi és que no m’explica ningú res. Venen aquí com si fossin els amos i apa, ja
hem arribat. Hostes vingueren... mecàgondena!
Hola Teresa, sóc la persona que porta la pàgina del Casal d'Avis de Vimbodí i em va agradar molt que ens deixessis el teu comentari.
ResponEliminaAra he passat una estona al teu bloc i la veritat que el trobo encantador, molt interessant i segur que t'aniré visitant de tant en tant i prendré un cafè aquí, a casa teva.
Felicitats pel teu llibre que m'ha encantat i felicitats per l'èxit amb la presentació. Va estar genial. Per cert em dic Pilar. Una abraçada i sort amb el teu projecte
ah doncs Pilar, gràcies. Me n'alegro que t'agradi. No sé si ens coneixem, però preguntaré als pares i a l'Enric Alfonso i potser un dia ens podem saludar. Penso que fas molt bona feina amb la pàgina. No crec que hi hagi gaires Llars de jubilats al facebook. Potser m'equivoco. Una abraçada.
ResponElimina