diumenge, 24 de març de 2013

PARAULES DE LA TECLA MARTORELL



Un conte és una novel·la curteta, amb totes  les característiques d’una novel·la, però amb una dificultat important afegida que és que amb poques planes ha de fer arribar tot el contingut que es pretén transmetre, mantenir el ritme, enganxar al lector, tenir un final a l’alçada i que a més a més suggereixi quelcom més que el que hi ha escrit.
Per aquest motiu sempre m’han meravellat els autors de literatura breu i per això quan la Teresa em va proposar aquesta presentació no vaig dubtar en fer-ho. M’ho vaig prendre com una gran responsabilitat perquè és com si et deixessin un fill al teu càrrec. Evidentment me’l vaig tornar llegir i el vaig tornar a descobrir perquè a vegades amb una sola llegida no n’hi ha prou, però la meva segona lectura va coincidir molt amb la primera impressió:
És tracta d’un llibre que parla de tot i ho aconsegueix portant-nos a allà on ella vol que viatgem. A vegades, ella, llesta com és, ha aprofitat viatges que ha fet, no per explicar-nos el viatge en sí, sinó quelcom més. Ha combinat la realitat i la fantasia per a transportar-nos als mons que ha inventat, que ha reinventat, als que ha interpretat o que ha reinterpretat.
Jugant amb les paraules, els personatges i els ambients, a vegades amb simpatia, amb molta gràcia, i a cops amb duresa, però utilitzant sempre un vocabulari senzill i proper, però molt mesurat, aconsegueix captar l’atenció del lector. M’agraden els textos planers a nivell de lèxic, però profunds a nivell de contingut.
Parla de tot de la vida, tant de grans continguts, eterns, intemporals, com la guerra, la llibertat... com de petits continguts relacionats amb la vida quotidiana, dels fills, de l’estrès i moltes vegades ho fa utilitzant personatges d’altres temps i amb això incorpora diferents òptiques, diferents sensibilitats i els fa més originals.
Sempre ho fa d’una vesant molt creativa. Pot fer-ho barrejant èpoques i per tant des de la visió perplexa del protagonista del conte, com pot fer-ho, simplement des del que sent o el que veu i per tant des de la seva pròpia i real experiència, com pot fer-ho des de la més estricte fantasia. Sigui com sigui en els contes, sempre hi ha un rerefons comú, que jo diria que és la valentia i la visió positiva de les coses que ens passen per dificultoses que siguin.
Mireu, si em permeteu donar una preferència personal, no per l’estil, ni el tema, ni per res de caire formal, sinó la capacitat exquisida de poder explicar lo proper i a la vegada contraposar-ho a lo llunyà i captant el mèrit que això té, seguint aquest interès faré menció de dos:
CASCAVELLS A TRENC D’ALBA. És un conte on la Teresa transpira la saviesa de qui sap de parla perquè ho ha viscut. El seu paisatge el fa nostre, i és capaç de fer-nos emocionar amb les coses més quotidianes de la gent de pagès, que va al tros però no com qui va a la fàbrica sinó com qui va a recollir el fruit del seu esforç, i tot vist amb ulls de criatura que cada dia gaudeix, sense saber-ho, del sol, de la pau del camp, de la comunicació íntima amb els animals de companyia.      
DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA. És un conte on la Teresa descriptiu tant aspectes físics del lloc on passa l’acció, com si fos un seguit de fotografies que passen pel davant del lector, com del moviment, l’acció del que explica i per mi el que més m’ha impressionat, la seva capacitat de generar empatia amb el contrari, amb el diferent, l’opressor i arribar a parlar com si fos ell mateix. (per mi això té molt de mèrit)
Estic segura que la Teresa ha viscut en pròpies carns el setembre quan es pleguen les avellanes i n’ha sigut protagonista primer com espectadora (de nena) acompanyant el pares i jugant esperant que acabin les eternes jornades i més tard formant part de l’activitat de l’economia familiar, però posar-te a la pell d’un soldat (la Teresa no ha sigut mai soldat que jo sàpiga) i a més a més del bàndol dels dolents i parlar per la seva boca i fer-nos-el sentir proper té molt de mèrit. 
Mireu, per molt que el conte curt tingui uns trets generals, una mena de format... hi ha una cosa que crec que forma part de qualsevol text literari, faci riure, faci plorar, agradi més o agradi menys, ens identifiqui o ens descobreixi alguna cosa nova, si aquest es publica, com és el cas dels “viatges insòlits de viatgers abrandats”, darrera sempre hi ha el desig d’un autor/a de pensar que el que escriu pot interessar a algú més que no sigui ell o ella mateix i a mi el que ha escrit la Teresa m’ha interessat.
Bé ja ho veureu vosaltres mateixos, no us en perdeu cap, però feu com jo ho he fet. Jo abans de començar la lectura he fet cas de la seva recomanació a la carta al lector: m’he acomodat al seient i m’hi he enlairat.
Deixeu-me dir, per acabar, que per molt que la gent que escriu sempre diu que no parla d’ell o d’ella mateixa, és una mica mentida, perquè sí que ho fa, encara que sigui sense voler, o de manera subliminal. En aquest cas un llibre com aquest que transpira valentia, diu molt del tarannà de la Teresa, perquè ha demostrat ser valenta, molt valenta, per atrevir-se a publicar ens els temps que estem vivim, i el seu èxit que queda demostrat al tractar-se de la segona edició, és la clara recompensa que mereix per la seva constància i a la seva valentia.





 Moltíssimes gràcies, Tecla, per les teves paraules.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada