A LA MEVA CARRETERA (1)

                                              

Cada setmana vaig un cop, a vegades dos, al meu poble. De la meva ciutat al meu poble. No tothom té una ciutat i un poble. Jo sí. No en tinc el títol de propietat, però són més meus que les accions d’alguns bancs que tot i tenir-ne el títol, si les posem a la venda no en traiem ni cinc cèntims, ni dos, ni un.

L’altre dia, encara a la meva casa de la meva ciutat, un soroll eixordador em va deixar garratibada. No podia ser el tren, ni els timbalers de Setmana Santa assajant al pàrquing de la platja del Miracle. Tampoc el mar, a menys que fos la primera embranzida d’un tsunami. Vaig haver de mirar a través de la finestra per convèncer-me que el soroll el feia el vent, bellugant l’arbreda que tinc a la vora.

Ja em vaig esverar perquè darrerament tinc problemes amb el vent quan vaig per la carretera. I no sé si és que en els vuit anys que ara compleix el meu cotxe petit no ha fet vent o que en la darrera revisió van oblidar de col·locar-hi alguna peça important de pes més important encara, perquè, pobret,  sembla una ploma a mercè del vent quan aquest bufa sense miraments. I jo, pobreta també, volent controlar la ploma.

Des que van quedar enllestides la T-11 i la C-14 m’agrada agafar aquesta ruta perquè en un plis-plas arribo al meu destí, més de pressa que pujant i baixant el Coll de Lilla, que em sembla que mai no hi acabo d’arribar.

Faig un incís perquè m’adono que, sense agradar-me especialment conduir i sense ser viatjant, que ara en diuen comercial, ni coordinador territorial, parlo molt sovint de la carretera, del cotxe i de la conducció. Qui sap! Potser algun dia podré aplegar tots els relats que parlen d’aquest tema en un llibre. Potser serà un llibre de igual èxit que A la carretera de Jack Kerouac. Potser. El llibre té com a fil conductor de la història, la carretera, no com els meus relats on gairebé n’és la protagonista. Diuen que el va escriure d’una sola tirada en tres setmanes en un rotlle de tele-impressora de 36 metres, defensant així la prosa espontània, un dels trets bàsics de la Beat Generation. I diuen que els editors li van rebutjar. No obstant, després de sis anys de treballar-hi per adaptar-ho, li van acceptar. No sempre les coses surten a la primera, no, no.

Segueixo amb la ruta, la de la T-11. M’agrada passar per la cruïlla de les Gavarres. Em recorda Sant Francisco o millor encara, Atlantic City, amb aquells encreuaments de carreteres tan formidables que sembla fins i tot, que podrien portar-te a la fi del món. I m’agrada fer-ho els vespres dels dissabtes de tornada a la ciutat i passar pel nivell més alt. Tot el complex és ple de cotxes de gom a gom. Amb les faroles i els neons dels establiments il·luminant-los és un espectacle únic, que em desvetlla la il·lusió que la crisi no existeix i que el present i, com no? el futur són més brillants que mai. Recomano fer-hi una passada, o dues, o tres, com ja dic, el dissabte al vespre. Amb una mica d’imaginació, tornes a casa content com un gínjol. Si a més a més el Barça guanya i si a més a més et suggestiones i penses que la independència és aquí a la vora, ja tens el cap de setmana arreglat. I és que, a banda de voler mirar,  qui no es conforma és perquè no vol.

 

 

Les fotografies d'Atlantic City de segur tenen més bona resolució. Al natural guanya molt la cruïlla americana de la meva ciutat.

   

Vaig decidir passar pel Coll de Lilla, perquè em va semblar que el vent entre muntanyes no tindria el pas tan franc com per la planúria de l’altra ruta. I de moment semblava que l’havia encertat.

M’aturo aquí fent cas dels bons consells de la meva amiga Carme.

            -   Totxos al blog, no- em diu sempre, que és una manera de dir que per explicar la Bíblia, millor fer-ho en un llibre, no en un blog.

La Carme és una bloguera amb experiència, que porta un blog amb més solera que el meu,       micromios@wordpress.com es diu, i jo li hauria de fer cas més sovint, sinó que a vegades el raig de paraules encadenades que no puc aturar, no m’ho permet. Tanmateix, avui que veig que la primera part del que volia explicar ja s’allarga tant com un Gènesi, m’aturo i reflexiono i em costa, però deixo la ploma. Continuarà. Aviat, ho prometo.