dimarts, 20 d’agost del 2013

CAFÈ TÀRRACO

En aquesta vida, ni tot és trist ni tot és alegre. No cal que ho expliqui, tots ho sabem.
La meva entrada anterior, "Damunt meu a la Normandia", és un relat sobre dos temes dels que tots hem sentit a parlar molt i, no obstant, mai no han deixat d'impressionar-nos, potser perquè  la guerra, tan antiga i malauradament tan actual, i  l'holocaust jueu, que mai més no torni a succeir,  ens plantegen tantes preguntes sense resposta, que de mil maneres que ens ho expliquin mai no ens quedem indiferents.
Per això, ara toca compensar aquella angoixa i provar, amb aquest relat, de fer-vos somriure. Es el quart del llibre i realment està inspirat en la setmana Tàrraco Viva que se celebra cada any a Tarragona.

                                                          


La nit de dissabte prometia. A les quatre de la matinada m’havia de llevar, com tantes altres vegades, per anar a buscar el meu fill a la Matxà, la discoteca de moda.  Però aquest cop ho faria diferent. Tenia ganes d’avançar el llibre que estava llegint i quatre hores per davant per a dedicar-li, em semblaven  un regal del cel. A les dotze en punt, per comptes de posar-me el despertador a dos quarts de quatre i anar-me’n a dormir, em vaig arrepapar a la meva butaca amb el llibre desitjat i amb la tassa de cafè necessària per a què la nit no se m’engolís. També amb el mòbil a l’abast, a punt per a qualsevol emergència.



Ben pensat. Anava per la tercera pàgina quan el mòbil deixà anar la melodiosa veu d’en Sinatra amb Strangers in the night. Era el meu fill: mama, vine a buscar-me que m’avorreixo. Adéu nit màgica, adéu magnífica idea, adéu pàgines viscudes. No hi feia res. El meu fill em cridava i jo hi anava sense discutir. Amor de mare.



Vaig agafar el cotxe i em vaig llençar a l’autovia. I dic que m’hi vaig llençar, perquè la meva entrada va ser d’impacte. Sense respectar el Cediu el pas, em vaig plantar dins del primer carril com una reina, provocant la sorollosa frenada dels meus vassalls a qui vaig tallar el pas al primer carril i també al segon. Com si això no fos prou, em vaig dedicar a fer avançaments per l’esquerra i per la dreta i no els vaig fer per damunt la tanca de seguretat, perquè em devia semblar que no hi guanyaria gaire temps, o potser perquè sabia que el meu fill m’estava esperant i no li podia fallar. Però ell sí que em va fallar. En arribar al lloc on estava tipa d’anar a buscar-lo, no hi era, no ell, sinó la disco. I si ho havia entès malament? Però no, no era que ell pogués ser en un altre lloc, era que la Matxà no era al seu.



Vaig baixar del cotxe atabalada i vaig donar un tomb a l’indret on sempre havia romàs la disco. Res, ni rastre. Ja me’n tornava cap al cotxe, quan un edifici gens llampant amb llumetes encenent-se i apagant-se em cridà l’atenció. M’hi vaig acostar sense resistència. Era com si les llums em cridessin i, després de saludar el porter amb un somriure, vaig entrar.

La música era suau i la gent em va semblar prou normal. A la barra vaig descobrir, ai pobra de mi! el meu marit i el meu amant amb un cubata a la mà, com patricis, parlant animadament. O sigui, que es coneixien? I jo sense saber-ho! Es miraven de reüll, com feien abans els homes, a les dues noies del costat que es prenien un cafè, amarg, vaig deduir per les ganyes que feien.  Vaig anar cap a l’altra banda del local, m’estimava més que no em veiessin, s’estranyarien molt de veure’m allí. Mentre m’allunyava d’amagatotis, vaig poder veure com les noies apartaven les tasses de cafè i després, quina sorpresa! van pujar damunt  la barra i van començar a ballar la dansa del ventre.

En un reservat circular amb sofàs i una tauleta amb una tassa de cafè com la meva, una colla d’homes i dones hi celebraven una bacanal, hauria dit que romana, perquè distingia clarament les corones de llorer que portaven els uns al cap, els altres creuant-los-hi el pit, d’altres una mica més avall. De sobte, un d’ells encara amb la corona al cap, es va fixar en mi.

-          Aquesta!- va cridar

-          Jo?- em vaig assenyalar el pit.

-          Sí, tu! A la pista a ballar amb els lleons!

Quan me’n vaig voler adonar, ja m’havien portat enlairada a la pista, entre dos... esclaus?? El de la corona em va dir imperatiu:

-          A ballar!

Com que l’ordre no admetia rèplica, vaig obeir. De seguida van aparèixer dos lleons que, lluny d’atacar-me, intentaven agafar el meu pas sense aconseguir-ho. Sí que cada vegada que s’equivocaven no podien evitar d’obrir la boca, enutjats, ensenyant-me les dents, la llengua i la gola fonda que m’esperava si no feia, encara no sabia el què.

Vaig tenir molta sort. Quan la música va aturar-se, les llums es van quedar enceses un moment i vaig poder veure tots els clients mirant-me a mi i els seus polzes mirant a terra, i a mi em va semblar, per la memòria històrica, però molt històrica, que allò era un mal averany. No sé com va ser, però recordo que vaig anar a petar amb els meus ossos fora d’aquell lloc terrible, i vaig endevinar que m’havien perdonat la vida.

Realment, quina experiència més increïble acabava de viure. No s’ho creuria ningú, ni el meu fill. El meu fill!! el meu fill, el meu fill! On puc anar a buscar el meu fill? L’angoixa havia començat a envair-me, com és que havia trigat tant? Sortosament una música trepidant i rapidíssima em va distreure. Era persistent, ja feia estona que durava, s’aturava i tornava a engegar. Però si és el mòbil amb El canto del loco, i la seva Zapatillas, que m’agrada tant!

     -         Si?

 -          Mama, que no vens? Que son dos quarts de cinc i hem quedat a les quatre.

-          Què? Les quatre? I el cotxe?

-          Quin cotxe?

-          El meu!

-          Mama, tu no tens cotxe. Vens o no?

-          Si. Si, ara vinc  fill meu, escolta, la Matxà és al mateix lloc de sempre?

-          Ostres mama, com estàs! On vols que sigui?



Els ulls oberts i el cor adormit, el llibre a terra, la tassa de cafè buida, el mòbil a la mà, vaig saltar de la butaca com si m’haguessin empès. Vaig engegar la meva Yamaha i en un tres i no res em vaig plantar davant la disco.

Per sort no tenia cotxe, li deia al meu fill en el camí de tornada, ell em mirava de cua d’ull sense voler-s’ho creure ”si estava tant bé quan he marxat”, per sort no tenia marit ni amant, per sort érem al segle XXI i no al segle I, i totes les històries de romans que m’havien impressionat durant  la setmana Tàrraco Viva, per sort només eren això, històries.

 En arribar, i davant els ulls incrèduls del meu fill, me’n vaig anar de dret a la cafetera. Necessitava un cafè i estava convençuda que  el cafè, a mi no em desvetllaria.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada